II
1.
Olor de mil
records encimbellats!,
allò que em fa estimar us necessita
allò que em fa estimar us necessita
i us prega
amb massa malestar al damunt.
El paradís
és quan ja no es gaudeix
del vell
passat memorable d’avui
que la
corba del temps reclama per ser.
Sóc —s’ha
de reconèixer— com un ser
que pren
estels de fembra encimbellats
i,
compromès amb l’univers d’avui,
explora,
sap, serva —i necessita—
la via
còsmica de què gaudeix.
Un desig:
que el cel em caigui al damunt.
Tant per tu
com pels teus recau damunt
meu tota la
culpabilitat. Sé
que no
doldre’s quan ja no es gaudeix
del que
s’ha sentit —raigs encimbellats
d’amor— és
fer com qui no necessita
mimesi de
mites savis, avui.
Previsible
podia ser l’avui
(demà
lloat?), ahir. I per damunt
de tot mai
no és orfe qui necessita
paraules
que consolin el seu ser,
essent
bells embolcalls encimbellats
de veritat
de què ningú gaudeix.
Ara,
després de tu, el riu gaudeix
un cop més
del plaer que sent, avui,
quan dels
cimals, els gels encimbellats
refan la
seva essència damunt
una natura
semblant que vol ser
aigua nova
que ja no et necessita.
Creure és
una acció que necessita
l’home. La
passió tant es gaudeix
que
s’acaba, i expressa tot el ser
o no, depèn
del problema. Avui
la solitud
no ens pot pesar al damunt
i els
nostres cors mai més encimbellats.