9.


Sense rodet –tot i que no ho sabíem–
vam fotografiar les nostres vides
d’aquells set dies (i nits) a Menorca.
Les fotos, que no van sortir (i això
que només ens faltava el trist rodet
–tristos nosaltres, desvalguts, sense ell–),
de trenta-sis, o de dotze, o de vint,
avui serien l’excusa perfecta
per matar el temps que no ens vol deixar anar
ni enrere, ni per sempre; endavant.
La platja de Cavalleria era
una de les fotografies més
esperades: hi vam anar el segon
dia. Havíem trencat ja no sé
pas quin gel, era la platja d’argila,
la de fang –saludable per al cos–,
que feia els pits encara més bonics.
Els nostres cossos llavors eren joves
–ho haguéssim vist a les fotografies–
i això volia dir espesseir-nos
d’aigua de mar, de revolta feliç,
de platges, sorres, dutxes i castells
i pisos i dinars comunitaris.
Durant aquells set dies a Maó
vam preparar un bon munt de nous records
per avui que els caps blancs i tan abstrets
d’aquestes nostres vides ja només
accepten joies de l’oblit senil:
el port, el sopar, el fum, la pomada,
els llits, els banys, les mans, els balls, els mots.