2.


El paisatge, l’entorn ja s’ho valien,
el trànsit, lent i espès, ens aturava,
però sabíem vèncer aquesta trava
quan ens trobàvem en acabar el dia.

Comptàvem, pel capbaix, amb cent-cinquanta
esglaons i no més de deu minuts
per situar-nos, quan, desprevinguts,
amb mots distants ens besàvem a manta.

Cadascú reprenia, manifest,
el seu trajecte de sempre. La tarda
nova que provocàvem subtilment

a la nit es repetiria: gest
d’afecte d’un amor sense basarda
que el desig captura cada moment.