2.
El
paisatge, l’entorn ja s’ho valien,
el
trànsit, lent i espès, ens aturava,
però
sabíem vèncer aquesta trava
quan
ens trobàvem en acabar el dia.
Comptàvem,
pel capbaix, amb cent-cinquanta
esglaons
i no més de deu minuts
per
situar-nos, quan, desprevinguts,
amb
mots distants ens besàvem a manta.
Cadascú
reprenia, manifest,
el
seu trajecte de sempre. La tarda
nova
que provocàvem subtilment
a
la nit es repetiria: gest
d’afecte
d’un amor sense basarda
que
el desig captura cada moment.